ESTEM POSANT EL CARRO DAVANT DELS BOUS.

Som al segle XXI. La sobirania dels pobles, en democràcia, és un fet. Una conseqüència de
l’evolució democràtica del món. Un procés imparable, lògic, fruit de la creixent maduresa de la població. La sobirania dels pobles, un dret reconegut internacionalment, que s’expressa als Parlaments de cada país.
Serà en l’exercici d’aquest dret (cosa que pot començar demà mateix), que anirem construint la nostra Catalunya. Serà en aquest exercir la sobirania que de forma natural configurarem el nostre teixit de relacions com a País.
Insistim que quan parlem d’exercir la sobirania ho fem referint-nos a fer respectar el nostre Parlament, desenvolupant aquells acords que ens afecten de portes endins (educació, llei electoral, llei laboral…) sense permetre intromissions externes, i emprenent amb destresa i fermesa aquells temes que requereixen un diàleg amb altres països (corredor del Mediterrani, energia, ponts aeris amb diferents capitals del món…).
Fer-ho a l’inrevés, voler definir les relacions abans d’exercir la sobirania, ja s’ha demostrat que al moment actual és com posar el carro davant dels bous. En aquest sentit, la nostra relació amb Espanya, un país que al seu ritme també està fent el seu procés de maduració, dependrà directament de com entomaran aquest “exercir la sobirania” sense complexes. D’aquest respecte al nostre Parlament i del tarannà de les negociacions que s’hauran d’abordar sí o sí, s’anirà definint la relació Catalunya-Espanya a curt termini. A llarg, i gosaria dir que a mig termini, no hi ha dubte que la relació amb Espanya serà bona, ha de ser bona, tan per la situació geogràfica, com per la relació humana, econòmica, industrial, agrícola-ramadera, esportiva… que hi ha entre les nostres poblacions.
Espanya és un estat democràtic, amb una Constitució que en regula el funcionament. Si el
nostre Parlament aprova alguna llei que la Constitució Espanyola no contempla, només hi ha dos camins possibles: OPCIÓ 1: es canvia la Constitució ràpidament per poder satisfer els desitjos d’aquest parlament i així aconseguir que aquest poble es trobi bé en aquest Estat; OPCIÓ 2 (i també és ben legítima): no acceptar el canvi de la Constitució i llavors això implica directament que en aquest estat no hi ha lloc per a un poble que reclama aquests punts en qüestió.
El que no té sentit és que ens entestem nosaltres a dir com han de ser els espanyols. Això és tan injust com que ells ens vulguin dir com hem de ser nosaltres. Si hi ha lloc per l’OPCIÓ 1, mentre anem desenvolupant els nostres acords, ells han d’anar adaptant la Constitució. Però si ens trobem amb l’OPCIÓ 2, no hi ha cap pas intermig que puguem fer amb les lleis Espanyoles. De la mateixa manera que no hi ha OPCIÓ 3, tampoc no hi ha passos intermitjos.
Fa cinc anys que estem buscant la manera legal (segons les lleis espanyoles) de fer allò que les lleis espanyoles no permeten. Que no ens adonem que és absurd?
Per acabar aquest resum poso l’exemple de la HISENDA CATALANA, per ser el més clar i també dels més importants en aquests moments:

1.Parlament de Catalunya: Els catalans volem recaptar, administrar i inspeccionar els
nostres impostos. Aquesta és una voluntat que té el suport de més del 80% de la població i que està contemplada a l’Estatut aprovat el 2006.

2.El Conseller d’economia de la Generalitat de Catalunya informa d’aquesta decisió al
seu homòleg a l’Estat Espanyol.

A partir d’aquí és quan hi ha les dos opcions amb resultats/camins diferents.

3(opció1).L’Estat Espanyol adapta les seves lleis perquè Catalunya pugui seguir a l’Estat sense incomplir les lleis de l’Estat.

3(opció2).L’Estat Espanyol no vol adaptar les lleis.

4(opció1). Catalunya disposa de la seva HISENDA PRÒPIA i s’estableixen els acords
pertinents per pagar els serveis comuns de què els catalans vulguem-creguem que pertoca.

4(opció2). Consulta a la població, exposant que l’únic camí per aconseguir el seu encàrrec (Hisenda Catalana) és la Proclamació Unilateral d’Independència.

5(opció2). Si la resposta és positiva, es proclama la DUI i posteriorment en referèndum
es ratifica.

Entre el pas 1 i el 5 mai hauria hagut de passar més de sis mesos. El món va a un ritme que no ens podem permetre perdre aquests anys preciosos que l’únic que provoquen és desencís i dolor a molta de la nostra població.
Cal fer els passos amb naturalitat, sense dramatismes, amb respecte, mai contra sinó a favor, però AMB UNA FERMESA INAPEL.LABLE.
Hem perdut cinc anys, no perdem ni un dia més. Cal fer eleccions i posar al capdavant del país gent nova, potent i neta, capaç de fer aquest pas amb fermesa i elegància.
Visca Catalunya!
Andreu
Siurana, 10/11/2014

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *