Ara toca… replegar-se.

Després d’aquests tres divendres davant de Catalunya Ràdio i dos anys i mig de treballar amb l’únic objectiu de defensar el nostre Parlament i tot el que significa,  hem decidit fer una pausa. Per tres motius:

El primer fa referència a la resposta  del nostre entorn. No ens han preocupat algunes baixes emprenyades amb nosaltres, tampoc algun correu poc agradable, com tampoc ens han semblats suficients els correus de suport a la nostra acció i també de crítica dirigida al programa del Matí de Catalunya Ràdio. El que ha estat clau en aquest sentit ha estat el més del 95% de silenci entre els milers de catalans a qui hem informat. Una actitud que en el cas de CatalunyaMés la podem més o menys entendre, però que tractant-se de defensar la llibertat d’expressió ens fa adonar que la gent no està per implicar-se de veritat. No gosem dir-ho com a crítica ni volem entrar a analitzar-ne els motius (entre els quals de segur la nostra innexperiència en el món de la política i la rehivindicació) però sí que ho expressem com a constatació contundent d’una realitat.

En segon lloc durant aquests divendres  vaig tenir dues xerrades amb membres de l’actual equip de Catalunya Ràdio. En la del darrer divendres, vam comentar llargament la repercussió positiva o negativa d’aquesta acció per a l’emissora. En aquell periodista hi havia un fil d’honestedat. Es va comprometre a mirar què es podia fer, i tot i no gosar dir-me que deixés la meva acció, si ho va suggerir. No deixa de ser molt incòmode per a tots ells, això és evident. Catalunya Ràdio és la “nostra” i si fem el que fem, és per lluitar per una ràdio pública democràtica i  de màxim nivell, no sotmesa a lobbys ni a cap altre poder que no sigui el de la població. Davant del dubte som prudents i no creiem que perdem res per deixar passar un temps més i permetre’ls de rectificar.

En tercer lloc, la família i les dates. Amb aquests tres divendres he tensat força el suport familiar, que si bé recolzen totalment el motiu de l’acció, pensen que no es just que seguim endavant remant pràcticament sols (portem dos anys dedicant moltes hores, moltes energies i molts milers d’euros de la nostra butxaca), per molt que a la riba hi hagi una gentada que ens esperona, sobretot tenint en compte que no és una lluita només nostra, és una lluita de tots i per a tots. A més, ara entrem en uns dies (final de juliol i agost) en què aquesta desconnexió de la població s’incrementa per les vacances.

És per la suma d’aquets tres motius que hem pres la decisió d’aturar-nos.

Estem convençuts de la potència del nostre projecte, de la solidesa del nostre argumentari, i estem igual de convençuts de què ara per ara,  no disposem ni del suport humà necessari disposat a pedalar ni de l’econòmic suficient que permeti finançar la següent etapa. A data d’avui no hem sabut/pogut fer-ho arribar o bé no amb prou claredat i convenciment.

Som una societat poruga? Egoísta? Hem fet manifestacions, cadenes, ara farem lletres a Barcelona, però mentrestant les nostres PIMES agonitzen, els catalans s’empobreixen, l’atur continua   disparat, no tenim ni hisenda, ni llei electoral catalana, ni es compleix la normativa d’etiquetatge en català, la sanitat, l’educació i en general els serveis públics han entrat en un espiral com a mínim delicat… Problemes, tots ells, solucionables amb lideratges competents i fidels al nostre país i sobretot fidels a la població de Catalunya.

Però, no, ens adonem que els catalans continuen apostant per l’ANC, ÒMNIUM, ERC, CIU… Ja fa dos anys que hi aposten i al país no s’ha produït cap canvi en positiu a nivell legal o de competències (que és el que en realitat compta).

Pot semblar un acte de sobèrbia (ara aquest de Siurana i el seu equip vindran i ho arreglaran tot!) però us asseguro que res més lluny de la realitat. Ningú m’ha dit més vegades que jo mateix si em pertoca fer el que faig. I avui tinc clares dos coses: que hi tenim tot el dret i que si no ens hi posem tots plegats això no tindrà un bon final.

Per això, davant d’aquesta realitat, pensem  que el millor que podem fer és restar a l’espera, carregant piles, com aquell amic que després d’intentar convèncer al seu company que s’equivoca, i que davant l’encegament d’aquest veu poc prudent  (també podria ser ell l’equivocat) seguir en l’intent de convèncer-lo i decideix afluixar i replegar-se tot dient-li que si algún cop li convé, compti amb ell.

Mantindrem el caliu, pagant a Catalunya els nostres impostos i garantint que aquests es quedin al nostre país (ingressant-los directament a Associacions/Fundacions/Entitats catalanes) informant-ne a través de la web de Diemprou i en la mesura que l’assemblea o cregui oportú, ajudarem a conservar vives les brases  de Catalunya Més.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *